El temps és l’estat de l’atmosfera en un moment i en un lloc determinat. D'aquesta manera podem dir: està nevant a Morella; plou a Sant Joan de Penyagolosa; o fa un dia assolellat a l'Alcora.
L’oratge –sinònim de temps atmosfèric– depèn d’una sèrie d’elements atmosfèrics com la temperatura, la humitat i les precipitacions, la pressió atmosfèrica i el vent. Conèixer el temps atmosfèric ens permet saber com aprofitar tan els beneficis dels fenòmens meteorològics derivats com poder enfrontar els seus efectes perjudicials.
1. L’atmosfera
L’atmosfera és una capa de més de 1.000 km de gruix que envolta la superfície de la Terra. Està formada, principalment, per dos gasos: nitrogen i oxigen. A més d’aquests dos gasos, l’atmosfera també conté partícules sòlides (pol·len, pols, cendra) i líquides (gotes d’aigua) en suspensió.
L’atmosfera es divideix en diferents capes. En la troposfera, la més propera a la superfície de la Terra, és on es produeixen els fenòmens meteorològics que determinen el temps atmosfèric: la pluja, el vent, la formació de núvols...
2. La radiació solar i la temperatura
Com ja sabem, la vida en la Terra no seria possible sense l’energia que el nostre planeta rep del Sol, l’estrela que orbiten tots els planetes del nostre sistema.
La radiació solar
La radiació solar és una font d’energia inesgotable i ininterrompuda de la qual són conseqüència l’evaporació de l’aigua, les corrents de vent, les tempestes, la fotosíntesi de les plantes i, en definitiva, una infinitat de processos físics que es produeixen en el nostre planeta.
Aquesta radiació solar té efectes beneficiosos per a la salut dels éssers humans, així com per a moltes de les nostres activitats domèstiques, agrícoles, industrials, etc. No obstant, l’arribada de rajos solars també comporta riscos com per exemple algunes malalties cutànies.
La temperatura
La temperatura és el grau d’escalfament de l’aire com a conseqüència de la radiació solar.
Els rajos solars que arriben a la Terra són rajos de llum que no poden escalfar l’aire directament perquè aquest és pràcticament transparent. No obstant, quan calfen la superfície del planeta es converteixen en calor. I és la superfície terrestre qui transmet la calor a l’atmosfera.
Quan les persones tenim calor o fred aquestes sensacions venen associades al fet que la temperatura de l’atmosfera siga més o menys baixa.
La temperatura pot variar en un dia des d’un màxim al migdia fins un mínim abans d’eixir el Sol. Per això, moltes vegades, quan parlem de temperatures, ens referim a temperatures mitjanes, diàries, mensuals o anuals. En canvi, les temperatures absolutes indiquen la temperatura més alta (màxima) i la més baixa (mínima) que s’ha produït en un dia, un mes, un any o un conjunt d’anys.
L’instrument que utilitzem per a mesurar la temperatura de l’aire s’anomena termòmetre i s’expressa en graus centígrads (°C).
Quan l’aire s’eleva, el vapor d’aigua es refreda i això provoca la seua condensació en forma de gotes menudes que s’uneixen entre si, es fan més grosses i formen els núvols. Aquestes gotes es mantenen suspeses en l’aire fins que van adherint-se i, a causa del seu pes, acaben precipitant –normalment– en forma de pluja.
En altres ocasions, en llocs amb baixes temperatures, les gotes d’aigua suspeses en l’atmosfera acaben refredant-se i es converteixen en fins cristalls de gel. Si se n’acumulen molts, acaben precipitant en forma de volves de neu.
Per últim, la pedra o granís es forma quan partícules d’aigua convertides en cristalls de gel són arrossegades cap amunt per una corrent d’aire ascendent, que els fa augmentar de mida i, finalment, precipiten com a conseqüència del seu propi pes, cosa que sol provocar destrosses importants.
Altres formes de precipitació són la boira, gotes d’aigua que queden suspeses a prop de terra que redueixen considerablement la visibilitat; i la rosada, condensació del vapor d’aigua en forma de gotes produïda com a conseqüència de la disminució brusca de la temperatura.
Per a mesurar la quantitat de pluja caiguda utilitzem el pluviòmetre i s’expressa en mil·límetres (mm). Cada mil·límetre de precipitació que ens indica el pluviòmetre equival a un litre d’aigua en una àrea d’un metre quadrat (l/m²).
- Aire calent. És poc dens i pensant i, per això, tendeix a pujar i origina una àrea de baixes pressions (BP) que anomenem depressió. L’aire calent, quan puja, arrossega vapor d’aigua que, en remuntar, es refreda, es condensa i dona lloc als núvols; per això, quan el cel es cobreix de núvols, es formen les depressions i es produeixen precipitacions.
- Aire fred. És més dens i pesant que l’aire càlid i, per aquesta raó, tendeix a baixar. L’aire fred origina àrees d’altes pressions (AP) que anomenem anticiclons. L’aire descendent és menys humit i, per això, els anticiclons acostumen a ocasionar cels clars i temps sec.
Els anticiclons dibuixen isòbares més o menys concèntriques amb valors màxims al centre, mentre que, en les depressions, les isòbares es disposen en valors mínims al centre.
- Vents permanents. Són constants tot l’any i bufen sempre en la mateixa direcció. Un exemple són els vents alisis, que van des dels tròpics fins a l’equador.
- Vents constants o estacionals. Canvien de direcció segons l’estació de l’any de què es tracte. Un exemple són els vents monsònics.
- Vents locals. Afecten a àrees geogràfiques menudes i bufen amb intensitat variable depenent de l’hora del dia. Són exemples el cerç a Aragó o la tramuntana a Catalunya.