El temps és l’estat de l’atmosfera en un moment i en un lloc determinat. D’aquesta manera podem dir que està nevant a Morella, que plou en Sant Joan de Penyagolosa o que fa un dia assolellat en Benicàssim.
L’oratge –concepte sinònim que gastem per parlar de temps atmosfèric- depèn d’una sèrie d’elements atmosfèrics com són la temperatura, la humitat i les precipitacions, la pressió atmosfèrica o el vent. Conèixer el temps atmosfèric ens permet tant aprofitar els beneficis dels fenòmens meteorològics com reduir els seus efectes perjudicials.
1. L'atmosfera
L’atmosfera és una capa de més de 1.000 km de gruix que envolta la superfície de la Terra. Està formada, principalment, per dos gasos: nitrogen i oxigen. A més d’aquestos gasos, l’atmosfera també conté en suspensió partícules sòlides (pol·len, pols, cendra) i líquides (gotes d’aigua).
L’atmosfera es divideix en diferents capes. En la troposfera, la més propera a la superfície de la Terra, és on es produeixen els fenòmens meteorològics que determinen el temps atmosfèric: la pluja, el vent, la formació de núvols...
2. La radiació solar i la temperatura
Com ja sabem, la vida en la Terra no seria possible sense l’energia que el nostre planeta rep del Sol, l’estrela que orbiten tots els planetes del nostre sistema.
La radiació solar
La radiació solar és una font d’energia inesgotable i ininterrompuda de la qual són conseqüència l’evaporació de l’aigua, les corrents de vent, les tempestes, la fotosíntesi de les plantes i, en definitiva, una infinitat de processos físics que es produeixen en el nostre planeta.
Aquesta radiació solar té efectes beneficiosos per a la salut dels éssers humans, així com per a moltes de les nostres activitats domèstiques, agrícoles, industrials, etc. No obstant, l’arribada de rajos solars també comporta riscos com per exemple algunes malalties cutànies.
La temperatura
La temperatura és el grau d’escalfament de l’aire com a conseqüència de la radiació solar.
Els rajos solars que arriben a la Terra són rajos de llum. Aquestos rajos no poden escalfar l’aire directament, donat que aquest és pràcticament transparent. No obstant, quan calfen la superfície del planeta es converteixen en calor. I és la superfície terrestre qui transmet la calor a l’atmosfera.
Quan les persones tenim calor o fred aquestes sensacions venen associades al fet que la temperatura de l’atmosfera siga més o menys baixa.
La temperatura pot variar en un dia des d’un màxim al migdia fins un mínim abans d’eixir el Sol. Per això, moltes vegades, quan parlem de temperatures, ens referim a temperatures mitjanes, diàries, mensuals o anuals. En canvi, les temperatures absolutes indiquen la temperatura més alta (màxima) i la més baixa (mínima) que s’ha produït en un dia, un mes, un any o un conjunt d’anys.
L’instrument que utilitzem per a mesurar la temperatura de l’aire s’anomena termòmetre i l’expressem en graus centígrads (°C).
3. La humitat de l'aire i les precipitacions
La humitat de l'aire
La humitat és la quantitat de vapor d’aigua que pot absorbir l’aire. Aquesta quantitat ve determinada per la seua temperatura, tenint l’aire calent major capacitat d’absorbir aigua que l’aire fred. El vapor arriba a l’aire procedent dels oceans, mars, rius, llacs... i també de la vegetació i de la resta d’éssers vius.
El grau o quantitat d’humitat de l’aire es mesura amb l’higròmetre i s'expressa en percentatge (%). Quan aquest aparell marca el 100% açò ens indica que l’aire està saturat, és a dir, que ja no admet més vapor d’aigua.
Les precipitacions
Quan l’aire s’eleva, el vapor d’aigua es refreda i això provoca la seua condensació en forma de gotes menudes que s’uneixen entre si, es fan més grosses i formen els núvols. Aquestes gotes es mantenen suspeses en l’aire fins que més i més van adherint-se i, a causa del seu pes, acaben precipitant –normalment- en forma de pluja.
En altres ocasions, en llocs amb baixes temperatures, les gotes d’aigua suspeses en l’atmosfera acaben refredant-se i es converteixen en fins cristalls de gel. Si se n’acumulen molts, acaben precipitant en forma de volves de neu.
Per últim, la pedra o granís es forma quan partícules d’aigua convertides en cristalls de gel són arrossegades cap amunt per una corrent d’aire ascendent, el que fa que augmenten de mida i, finalment, precipiten com a conseqüència del seu propi pes, causant destrosses importants.
Altres formes de precipitació són la boira, gotes d’aigua que queden suspeses a prop de terra, reduint considerablement la nostra visibilitat; i la rosada, condensació del vapor d’aigua en forma de gotes produïda com a conseqüència de la disminució brusca de la temperatura.
Per a mesurar la quantitat de pluja caiguda utilitzem el pluviòmetre i l’expressem en mil·límetres (mm). Cada mil·límetre de precipitació que ens indica el pluviòmetre equival a un litre d’aigua en una àrea d’un metre quadrat (l/m²).
4. La pressió atmosfèrica i el vent
La pressió atmosfèrica
Anomenem pressió atmosfèrica al pes o força que l’aire exerceix sobre la superfície terrestre.
La pressió atmosfèrica depèn de l’altitud (com més altura, menys pressió), de la temperatura de l’aire i dels corrents en jet, una sèrie de potents corrents d’aire que circulen al voltant de la Terra a vora 15.000 metres d’altitud.
Segons quina siga la temperatura de l’aire, podem diferenciar:
- Aire calent. És poc dens i pensant i, per això, tendeix a pujar i origina una àrea de baixes pressions (BP) que anomenem depressió. L’aire calent, quan puja, arrossega vapor d’aigua que, en remuntar, es refreda, es condensa i dona lloc als núvols; per això, quan el cel es cobreix de núvols, es formen les depressions i es produeixen precipitacions.
- Aire fred. És més dens i pesant que l’aire càlid i, per aquesta raó, tendeix a baixar. L’aire fred origina àrees d’altes pressions (AP) que anomenem anticiclons. L’aire descendent és menys humit i, per això, els anticiclons acostumen a ocasionar cels clars i temps sec.
La pressió atmosfèrica es mesura amb el baròmetre i s’expressa en hectopascals (hPa).
Les depressions i els anticiclons en els mapes del temps
Un dels llocs on trobem representades les depressions i els anticiclons és en els mapes del temps que tots i totes hem vist alguna vegada en els telenotícies. En aquests mapes les depressions i els anticiclons es dibuixen utilitzant isòbares, línies que uneixen punts amb la mateixa pressió atmosfèrica.
La isòbara 1.013 hPa és la pressió que hi ha al nivell del mar i és el punt de pressió que prenem com a referència. Considerem àrees de baixes pressions totes aquelles que es troben per sota dels 1.013 hPa i àrees anticiclòniques totes aquelles que presenten un nivell de pressió atmosfèrica superior als 1.013 hPa.
Els anticiclons dibuixen isòbares més o menys concèntriques amb valors màxims al centre, mentre que, en les depressions, les isòbares es disposen en valors mínims al centre.
El vent
El vent és una massa d’aire en moviment que s’origina quan entre dos llocs o zones hi ha diferències importants de pressió atmosfèrica. L’aire puja des de la zona d’altes pressions, on és més dens i es troba més comprimit, cap a la zona de baixes pressions, on és més poc dens. La intensitat del vent depèn de la diferència de pressió atmosfèrica entre aquestes dos zones.
Hi ha diferents tipus de vents:
- Vents permanents. Són constants tot l’any i bufen sempre en la mateixa direcció. Un exemple són els vents alisis, que van des dels tròpics fins a l’equador.
- Vents constants o estacionals. Canvien de direcció segons l’estació de l’any de què es tracte. Un exemple són els vents monsònics.
- Vents locals. Afecten a àrees geogràfiques menudes i bufen amb intensitat variable depenent de l’hora del dia. Són exemples el cerç a Aragó o la tramuntana a Catalunya.
Per a mesurar la velocitat del vent utilitzem l’anemòmetre i l’expressem en quilòmetres per hora (km/h). Per a mesurar la direcció en què bufa el vent utilitzem una banderola o penell i l'expressem en graus sexagesimals.
Font: Vicens Vives