Les terres del nostre planeta estan repartides en grans masses de terra o plaques, una part de les quals estan submergides davall de les aigües; un altra part, emergeixen: són els continents (Àfrica, Amèrica, Àsia, Europa, Oceania i l’Antàrtida).
La superfície de la Terra no és llisa, és a dir, té diferents formes de relleu (planes, altiplans, serralades, valls i depressions) i els oceans i mars modelen les seues costes. A vegades, el relleu dificulta les activitats humanes; altres, les facilita.
Per la seua banda, l’aigua és una font de vida i un element d’ús quotidià en els nostres vides. Històricament, els humans sempre hem aprofitat els oceans i els rius pes satisfer gran part de les nostres necessitats. Per això, és important conéixer la hidrosfera.
1. Les capes de la Terra. L’escorça terrestre i els continents
L’interior de la Terra està format per una sèrie de capes concèntriques interrelacionades les unes, activitat que es manifesta en la capa més externa: l’escorça terrestre.
L’estructura de la Terra
Les capes de la Terra són les següents, de més a dins a més a fora:
- El nucli: és la part més interna i representa el 15% del volum total del planeta. Està formada per níquel i ferro i té altíssimes temperatures. Al seu torn, el nucli està dividit en dues zones: el nucli intern (sòlid) i el nucli extern (materials fosos).
- El mantell: és la zona intermèdia i representa el 84% del volum de la Terra. Està formada per roques sòlides o semifoses encara que el material predominant és el magma, una massa de materials diversos fosos d’alta.
- L’escorça: és la capa externa de la Terra i representa només l’1% del volum. Està formada per roques sòlides i distingim l’escorça oceànica i l’escorça continental.
La part superior del mantell, juntament amb l’escorça, rep el nom de la litosfera (una paraula provinent del grec litos que significa pedra). És una zona dura i freda.
L’escorça terrestre
L’escorça terrestre és la capa externa de la Terra i no és llisa. Té una amplada desigual, més gruixuda en les zones continentals i més estreta en els oceans, i oscil·la entre el cim més elevat de la Terra, l’Everest, amb 8.840 metres d’altitud; i el lloc més profund, la fossa de les Mariannes, a l’oceà Pacífic, amb 11.022 metres de profunditat.
En tot cas, el relleu de la Terra sembla estable però canvia constantment per l’acció dels agents interns i externs. A més a més, el fet d’estar sobre materials parcialment fosos del mantell, fa que l’escorça mantinga una espècie d’equilibri inestable, unes vegades provocant fractures i altres, deformacions, segons la duresa dels materials.
La deriva dels continents
Segons la teoria de la deriva continental, Pangea (un gran continent que fa més de 200 milions d’anys reunia totes les terres del planeta) es va fragmentar en diverses plaques continentals que van ser arrossegades pels moviments del mantell.
Les plaques tectòniques són cada una de les grans parts de la litosfera que ‘floten’ sobre el mantell i les seues zones de xoc estan plenes d’activitat volcànica i sísmica. En realitat, serien unes enormes masses de terra el moviment de les quals és imperceptible però que té conseqüències importants en l’escorça terrestre. Les dorsals oceàniques són grans serralades marines que es troben a la línia de contacte entre dues grans plaques.
2. Els agents de formació del relleu
Agents interns
Els gasos i altres materials que hi trobem per baix de l’escorça terrestre estan molt comprimits i, per això, exerceixen una forta pressió fins que l’esquerden o la deformen. Aquestos elements (gasosos o viscosos) actuen com a forces internes que provoquen l’activitat sísmica de volcans i terratrèmols.
Els volcans
Els volcans són esquerdes profundes de l’escorça que arriben fins on hi ha magma. Aquest material, en estat líquid a causa de les altes temperatures i la pressió, ascendeix per la xemeneia i, a través del cràter, pot eixir a la superfície en forma d’erupció.
Durant les erupcions volcàniques s’expulsen gasos, cendres, pedres i lava incandescent que, en contacte amb l’aire, es refreden i configuren els cons volcànics.
Alguns cons volcànics es poden convertir en altes muntanyes. A vegades, quan l’erupció volcànica s’ha produït al mar, el con resultant ha creat una nova illa, con l’illa de Zalzala, al mar d’Aràbia (2013).
Els terratrèmols
Els terratrèmols són sacsejades brusques de l’escorça terrestre provocades pel moviment de les plaques tectòniques, que suposen un brusc alliberament d’energia acumulada a l’interior. El moviment es propaga en totes les direccions en forma d’ones sísmiques, concèntriques des del hipocentre o focus (zona de l’interior de la Terra on s’origina el tremolor) fins al epicentre (lloc de la superfície més proper a l’hipocentre).
Mentre dura el terratrèmol, el terra tremola i es produeixen uns efectes que poden ser devastadors encara que no sempre. Per tant, els terratrèmols tenen diferent magnitud. Els sismògrafs són els aparells que mesuren la intensitat de les sacsejades mitjançant unes escales, la més utilitzada de les quals és l’escala de Richter, que s’expressa amb un número decimal de l’1 al 10.
Quan un terratrèmol té lloc al fons del mar, s’anomena sisme submarí o moviment de les aigües marines. És aleshores quan es pot produir un tsunami o onada gegant, que si arriba a la costa pot ser demolidor i de conseqüències catastròfiques.
Agents externs
Els agents externs modifiquen el relleu i tendeixen a igualar-lo, rebaixant els cims de les muntanyes, emplenant valls i regulant les costes. Aquestos fenòmens influeixen en la formació del relleu, modificant i configurant la forma de l’escorça terrestre.
L’acció de l’aigua
L’aigua pot modificar el relleu de diverses maneres, ja siga en forma líquida (rius, mars, llacs, etc.), ja siga en forma sòlida (gel, neu).
L’aigua de pluja, desgasta les muntanyes en discórrer pels pendents. Els corrents d’aigua obrin barrancs i valls, erosionen materials en el seus cursos alts, els transporten en els trams mitjans i els dipositen en les zones més planes dels trams baixos formant deltes i platges al litoral.
L’aigua en forma de neu, s’acumula a les muntanyes i pel seu propi pes aconsegueix desplaçar roques i terres, i aleshores, configura valls glacials.
L’aigua s’introdueix a les fissures de les roques, i quan la temperatura baixa molt, es gela i augmenta de volum, fent pressió sobre les parets de les roques i arrancar-les.
L’aigua reacciona químicament amb alguns dels components de les roques, i provoca la seua dissolució. A conseqüència d’això, es filtra i es poden formar coves i galeries d’aigua subterrània que pot arribar a acumular-se i a circular en autèntics rius.
Finalment, l’aigua del mar, en forma d’onades, corrents marins i l’oscil·lació de les marees, actua sobre el litoral desgastant les roques més blanes. Al mateix temps, els corrents marins acumulen arenes en platges i golfs.
L’acció del vent
El vent transporta partícules xicotetes, pràcticament imperceptibles (sorra, pols, argila, etc.) que, quan impacten sobre les roques, les desgasten i erosionen.
Tot i això, el vent té una força erosiva major i més eficaç quan hi ha sequedat i escassetat de vegetació perquè, aleshores, pot alçar, transportar i dipositar major quantitat de partícules xicotetes.
L’acció de la vegetació
La vegetació també contribueix al modelatge del relleu terrestre. Les arrels de les plantes i els arbres, quan penetren en els sòls, poden trencar les roques, encara que, alhora, també fixen el sòl dels vessants de les muntanyes i les protegeixen de l’erosió.
L’acció de l’ésser humà modifica el relleu
L’ésser humà també és un agent que transforma el territori, especialment en els últims temps, ja que els progressos tecnològics li han permés fer-ho d’una manera més intensa i ràpida i, malauradament, moltes vegades, irreversible.
La continua ocupació i urbanització del sòl, la construcció de grans infraestructures i equipaments (vies de comunicació, embassaments, ports, aeroports, etc.), l’explotació de recursos (mines, pedreres, tala de boscos, etc.) són només alguns exemples de com els humans transformem el paisatge.
A les valls fluvials, les preses d’emmagatzematge d’aigua (per al consum, per a l’agricultura o per a la producció d’energia) modifiquen la fisonomia dels rius i els seus entorns. A les muntanyes, la construcció de mines i de pedreres altera la forma del relleu de manera inapel·lable.
Finalment, les vies de comunicació (carreteres i ferrocarrils) transformen el territori amb la construcció de ponts, túnels i altres passos. Tanmateix, en moltes zones del planeta, els boscos són talats indiscriminadament per aconseguir terres de cultiu.
3. Les formes de la Terra. El relleu d’Europa. El relleu d’Espanya.
Les formes del relleu
La superfície terrestre presenta diferents formes que configuren el relleu continental i el relleu oceànic, segons s’hi trobe en els continents o submergit en els oceans i mars.
El relleu dels continents
Àfrica
El relleu africà és bastant pla, amb alguns massissos muntanyosos. La seua característica principal són les grans depressions formades per l’erosió i la sedimentació, actualment ocupades per conques de grans rius i llacs.
A l’Àfrica, gran part del relleu és un immens altiplà. Destaquen els massissos d’Ahaggar, Tibesti i Darfur. També hi ha serralades, com l’Atles (al nord) i Drakensberg (al sud), i grans depressions: Níger, Txad, Nil, Congo i Zambeze.
Finalment, cal realçar el desert del Sàhara i, també, la vall del Rift on abunden els relleus volcànics, com ara les muntanyes Kenya i Kilimanjaro i el massís etíop.
Àsia
El relleu asiàtic es distingeix per les grans planes i grans depressions al nord, ocupades per llacs i mars (el mar Caspi, el mar d’Aral, el mar Mort i el riu Ganges); els altiplans i les elevades serralades al centre (els altiplans de Pamir, Tibet i Iran, i l’Himàlaia amb la muntanya més alta de la Terra, l’Everest); les grans penínsules al sud (la península d’Indoxina) i els arxipèlags a l’oceà (el Japó i les illes Filipines).
Amèrica
El relleu americà s’estén al llarg dels dos hemisferis i separa els dos oceans més grans de la Terra (l’Atlàntic i el Pacífic). Al centre, hi ha l’istme d’Amèrica Central.
A l’oest, un llarguíssim eix de serralades joves, altes i acinglades, s’estén des d’Alaska fins a la Terra del Foc: les Muntanyes Rocalloses i la serralada dels Andes, amb el cim més alt l’Aconcagua. A l’est, hi ha els massissos més antics de cims arrodonits i d’altituds que nos superen els 3.000 m, com ara els Apalatxes, el massís de les Guaianes i l’altiplà brasiler.
Oceania
Aquest continent té més de 10.000 illes, agrupades en tres grans arxipèlags: Melanèsia, Micronèsia i Polinèsia. Els relleus més destacats estan a Austràlia (la Gran Serralada Divisòria, els altiplans de Nullarbor i la Gran Conca Artesiana) i a Nova Zelanda (els Alps del Sud, muntanyes joves d’origen volcànic).
Antàrtida
Aquest continent té pràcticament tota la seua superfície coberta de gel, amb un gruix superior, de vegades, als 2.000 m. Per això, s’hi desprenen grans blocs de gel (els icebergs). L’Antàrtida està constituïda per una gran massa continental i múltiples illes. La meitat occidental és muntanyosa i alguns cims superen els 5.000 m d’altitud.
El relleu d’Europa
Europa és un continent relativament menut, amb 5.600 km d’est a oest i 4.300 km de nord a sud. És una gran península de costes molt irregulars, formada per moltes penínsules (el 27% del territori són penínsules) i illes (el 8%) i envoltada de diversos mars i oceans.
El continent europeu està format per tres grans conjunts de relleu:
- La Gran Planúria Europea. S’estén des d’una estreta franja a l’oest (Bèlgica i els Països Baixos) fins la serralada dels Urals (Rússia central). En general, es tracta d’una zona de turons menuts i monòtons solcats per grans rius.
- Els altiplans i els massissos muntanyosos antics. El relleu es caracteritza per una successió de muntanyes poc elevades i molt desgastades, separades per extenses valls. Destaquen la Meseta castellana, el Massís Central francés, els Alps Escandinaus i les muntanyes de les illes Britàniques.
- Les cadenes de muntanyes joves. Són muntanyes amb una formació més recent que els massissos. Es localitzen principalment al sud d’Europa i presenten un relleu força elevat i abrupte que dificulta la circulació per terra (Pirineus, Alps, Carpats, Apenins, Balcans, Caucas, etc.).
El relleu d’Espanya
El relleu d’Espanya està format pel relleu d’una gran part de la península Ibèrica i els dos arxipèlags, Balears i Canàries. El relleu peninsular es caracteritza per la seua forma massissa, una elevada altitud mitjana, la disposició perifèrica de les serralades i la compartimentació i complexitat.
La Meseta és la unitat del relleu central de la península Ibèrica i de més superfície. Forma un extens massís antic i aplanat amb una altitud mitjana entorn als 660 m. El Sistema Central (que divideix la Meseta en dues parts) i les muntanyes de Toledo conformen el seu relleu interior. Les muntanyes de Lleó, la serralada Cantàbrica, el Sistema Ibèric i Sierra Morena envolten la Meseta i l’aïllen de la resta del territori peninsular cosa que, històricament, ha dificultat les comunicacions i la mobilitat entre el centre i les perifèries. A més a més, la basculació de la Meseta cap a l’oest i la disposició del relleu ha configurat una xarxa fluvial dissimètrica dels distints vessants.
Fora de la Meseta, hi ha les formes del relleu que s’han originat de diferent manera. Així, destaquem les alineacions muntanyoses dels Pirineus, les serralades costaneres catalanes, les Bètiques i el massís Galaic, i les dues grans depressions, la de l’Ebre i la del Guadalquivir.
Pel que fa a les costes són altes, poc accidentades i prou regulars excepte a Galícia on les ries han conformat unes costes de formes retallades i molt irregulars.
El relleu de les illes Balears es considera una continuació del relleu peninsular i amb característiques similars. I el relleu de les illes Canàries és molt accidentat i d’origen volcànic que res té a vore amb la resta d’Espanya.
El cim més alt d’Espanya es troba a les illes Canàries (el Teide, 3.715 m). La resta de pics més elevats s’hi troben a Sierra Nevada (el Mulhacén, 3,479 m; el Veleta, 3.396 m) i als Pirineus (Aneto, 3.404 m; Mont Perdut, 3.355 m). Els pics més alts del País Valencià són el Alto de las Barracas (1.837 m), el Penyagolosa (1.813 m) i Aitana (1.559 m).
4. La hidrosfera. L’aigua a la natura
Com que l’aigua ha condicionat, des de sempre, la presència, l’assentament i la pràctica de les diverses activitats econòmiques dels éssers humans és necessari que coneguem el seu paper en el medi natural.
La hidrosfera
Anomenem hidrosfera el conjunt de les aigües que hi ha a la Terra. Oceans, mars, llacs, casquets polars, glaceres, aigües subterrànies, el vapor d’aigua que trobem a l’atmosfera... tot això forma part de la hidrosfera. Com que l’aigua és la substància més abundant de la Terra (2/3 parts de la superfície del planeta són aigua), estudiar la hidrosfera és de vital importància per conèixer el nostre planeta.
La quantitat d’aigua que hi ha en el planeta és sempre la mateixa, encara que la podem trobar en diferents estats (líquid, sòlid, gasós) perquè forma part d’un procés circulatori (cicle natural de l’aigua) en el quan va canviant d’estat físic.
L’aigua, una font de recursos
L’aigua es presenta a la natura en forma salada i dolça, sent molt més predominant la primera (97%) que la segona (3%). Les aigües oceàniques o salades les trobem en els mars i oceans, mentre que les aigües continentals o dolces es troben en icebergs i glaceres, aigües subterrànies i llacs i rius repartits per tot el globus, encara que de manera desigual.
Els éssers humans hem aprofitat, des de sempre, recursos provinents de rius, llacs, mars i oceans. Els avenços tecnològics ens han permès multiplicar la quantitat de recursos que extraiem de la hidrosfera, convertir la força de l’aigua en energia i, fins i tot, transformar petites parts d’aigua salada en aigua dolça.
No obstant, l’aigua dolça s’ha convertit, amb el pas del temps, en un recurs escàs, font de conflictes i desigualtats. Mentre que als països rics el consum d’aigua dolça no para d’augmentar (els europeus consumim, avui en dia, huit vegades mes aigua que els nostres avis), l’Organització Mundial de la Salud (OMS) calcula que 1.200 milions de persones de països pobres consumeix aigua que no té totes les garanties sanitàries, cosa que provoca entre 20.000 i 30.000 morts diàries i un gran nombre de malalties. Com a conseqüència de tot açò, la gestió eficient de l’aigua s’ha convertit en una qüestió fonamental per al conjunt de la humanitat.
Com és el cicle natural de l’aigua?
Aproximadament, tres quartes parts de l’aigua dolça la trobem a les glaceres i als casquets polars en forma de gel. Una altra part es troba en les aigües subterrànies. Els rius i llacs, la nostra principal font d’aigua potable, només constitueixen un 0,4% del conjunt d’aigües dolces.
Per a comprendre millor les característiques de l’aigua a la natura i els límits de l’explotació humana d’aquest recurs per part de l’esser humà és precís conèixer els processos que foment part del cicle de l’aigua:
· Evaporació: a causa del calor, l’aigua s’evapora procedent de mars, rius, llacs i fins i tot de planes i del sòl.
· Condensació: el vapor d’aigua es refreda i es condensa, cosa que dona lloc als núvols.
· Precipitació: una part de l’aigua condensada es precipita o cau en forma de neu, pluja o pedra.
· Escolament: part de l’aigua circula pels rius fins arribar al mar,
· Infiltració: part de l’aigua s’infiltra en el sòl i dona lloc a corrents d’aigües subterrànies, que també acaben desembocant al mar.
5. Les aigües oceàniques. Les aigües continentals
Un oceà és una gran massa d’aigua que separa els continents. Anomenem mar a la prolongació dels oceans que banya els continents.
Aigua salada
Bona part de la superfície terrestre (71%) està formada per mars i oceans. Com a conseqüència quasi la totalitat de l’aigua del planeta (97%) és aigua salada.
La salinitat dels oceans i dels mars és conseqüència de la dissolució de roques de la superfície terrestre que els rius arrosseguen fins a les conques oceàniques.
No totes les aigües marines presenten el mateix grau de salinitat. Les aigües dels mars tancats i de latituds més calentes tenen un major grau de salinitat, donat que les altes temperatures impliquen majors processos d’evaporació. D’aquesta manera, el mar Roig, per exemple, te una salinitat huit vegades més elevada que el mar Bàltic.
Aigua en moviment
Les aigües marines estan en moviment constant, empeses pels corrents, les marees i les ones. L’acció de l’aigua modela la costa.
Els corrents marins són com uns grans rius que corren pels oceans. L’aigua d’aquestos corrents no es barreja amb la de la resta del mar perquè són molt diferents en temperatura, densitat i salinitat. Quan l’aigua d’un corrent és superior a la de l’aigua del seu voltant considerem que és una corrent càlida; si és inferior, la considerem una corrent càlida.
Les marees són pujades i baixades del nivell de l’aigua del mar, provocades bàsicament per l’atracció de la Lluna sobre l’aigua. La fase en què l’aigua puja l’anomenem marea alta; la fase de descens s’anomena marea baixa.
Què són les ones?
Les ones són ondulacions que es formen quan el vent agita la superfície dels oceans i dels mars. Les aigües s’arrissen i empenyen les que tenen al voltant, les quals, al seu torn, agiten les aigües contigües, i així successivament. Les ones pugen i baixen en un moviment circular i es deformen i es trenquen quan freguen el fons marí, encara que tinguem la impressió que avancen cap a la platja.
Com aprofita l’ésser humà la riquesa dels oceans i mars?
L’ésser humà sempre ha aprofitat els recursos que li han ofert els oceans i els mars. Actualment, gràcies a l’avanç de la ciència i la tecnologia, l’explotació és més gran que mai. Alguns exemples són:
· Recurs alimentari. Mitjançant l’aqüicultura l’ésser humà cria espècies aquàtiques (tant animals com vegetals). La cria de peixos s’anomena piscicultura i els llocs on es desenvolupa piscifactories.
· Font d’energia. Mitjançant l’explotació de jaciments de petroli i gas ubicats al fons oceànic i també convertint en energia verda la força d’ones i marees.
· Via de comunicació. Les aigües d’oceans i mars serveixen com a vies de comunicació, tant per a persones com per a mercaderies.
· Un recurs econòmic: el turisme. La mar i la costa s’han convertit en un recurs turístic que atrau nombrosos visitants i genera molts llocs de treball. Això no obstant, és important evitar que provoque agressions mediambientals.
· Aigua potable. En els darrers anys l’ésser humà ha desenvolupat plantes dessalinitzadores, que tenen la finalitat de convertir l’aigua dels mars i oceans en aigua potable.
Aigua dolça
Només un 2,79% de l’aigua de la Terra és aigua dolça. Per aquest motiu, precisament, la seua disponibilitat immediata és molt limitada.
L’aigua dolça es distribueix entre rius i llacs (0,4%), aigües subterrànies (29,6%) i icebergs i glaceres (70%). A l’atmosfera, el percentatge d’aigua és mínim (0,01%).
Els rius, els llacs, les aigües subterrànies, els icebergs i les glaceres
Els rius són corrents continus d’aigua. A la quantitat d’aigua que porta un riu l’anomenem cabal. L’aigua arriba als rius procedent de la pluja, de fonts i naixements o de la neu fosa. El règim d’un riu són les variacions del cabal al llarg de l’any.
Els llacs són masses d’aigua permanents dipositades en depressions que s’alimenten de cursos d’aigua estables.
Les aigües subterrànies són aigües que, provinents de les precipitacions, corren davall de la superfície terrestre o que s’acumulen en dipòsits formats per roques impermeables anomenats aqüífers.
Els icebergs (masses de gel que suren els oceans) i les glaceres (estructures permanents de gel), que contenen aigua en estat sòlid, són els majors dipòsits d’aigua dolça del planeta i formen part de la criosfera, el conjunt de les masses d’aigua gelada del nostres planeta.
Com aprofita l’ésser humà l’aigua dolça?
Els rius i els llacs ens proporcionen l’aigua dolça necessària per a la supervivència de la nostra espècie i per al manteniment de les nostres activitats econòmiques. Alguns exemples són:
· L’agricultura. És l’activitat que consumeix més aigua. A Espanya, l’agricultura consumeix el 80% del total d’aigua dolça utilitzada.
· Dipòsits subterranis urbans. En les grans ciutats es construeixen dipòsits per emmagatzemar l’aigua de la pluja i utilitzar-la en serveis de neteja i regatge.
· Embassaments. Els éssers humans hem aprés a emmagatzemar l’aigua mitjançant la construcció d’embassaments. A més, utilitzem la força de l’aigua de les presses per a generar energia gràcies a centrals hidroelèctriques.
· Pous. Com que les aigües subterrànies són un bon dipòsit d’aigua dolça, moltes comunitats humanes han aprés a perforar el sòl per tal d’accedir-hi.
· Oci i aigua. Les aigües gelades, els rius i els llacs atrauen turisme perquè ofereixen paisatges naturals de gran bellesa i oportunitats per a practicar esports.
6. La distribució de les aigües del planeta
Els oceans del planeta estan dividits en cinc parts pels continents i els grans arxipèl·lags. Els llacs i els rius es distribueixen de manera desigual sobre la superfície dels continents.
Els oceans i els mars
El conjunt de les aigües oceàniques del planeta comprén:
· L’oceà Pacífic, que s’estén per Amèrica, Àsia i Oceania. Conté centenars d’arxipèlags i illes, moltes de les quals són volcàniques, amb erupcions i terratrèmols freqüents.
· L’oceà Atlàntic, estret i allargat. Les seues aigües banyen les costes d’Europa, Àfrica i Amèrica. Es l’oceà amb menys profunditat i té poques illes, però, en canvi, conté molts mars costaners, com ara el mar del Nord, el Cantàbric o el mar Carib.
· L’oceà Índic, que envolta les costes d’Àsia i Àfrica. Té poques illes i dona lloc al mar d’Aràbia i al golf de Bengala.
· L’oceà Glacial Àrtic i l’oceà Glacial Antàrtic, que envolten els pols de la Terra. Part de les seues aigües es troba permanentment gelada.
Els grans rius continentals
A Amèrica, al vessant atlàntic, hi ha el riu més cabalós del planeta, l’Amazones. Els rius del vessant pacífic són més curs i no tan cabalosos, com el riu Colorado. Entre els seus llacs destaquen el Superior i el Titicaca.
A Europa els rius són de menor longitud i cabal. El riu europeu més llarg és el Volga, format per una enorme xarxa d’afluents i canals. El Danubi i el Rin són els seus rius més cabalosos. Els llacs més destacats són l’Onega i el Constança.
A l’Àsia els rius que desemboquen a l’Àrtic són llargs i es gelen a l’hivern, com l’Obi. Els que desemboquen a l’Índic són més cabalosos, curts i irregulars, com ara el Ganges i l’Èufrates. Quant als seus llacs, destaca el Caspi, el més gran del món; tant, que està considerat un mar. També destaca el Baikal, el llac més profund de la Terra.
A l’Àfrica trobem el riu més llarg del món, el Nil, que desemboca en el Mediterrani. Altres rius importants són el Congo i el Níger, que desemboquen a l’Atlàntic. Entre els seus llacs destaquen el Txad, Tanganyika i Victòria.
A Oceania trobem rius curts i molt cabalosos, com el Murray i el Darling. Entre els llacs destaca l’Eyre, un llac d’aigua salada.
Tema 3. El medi físic de la Terra (II) [1r ESO][Descàrrega en PDF]
Tema 3. El medi físic de la Terra (III) [1r ESO][Descàrrega en PDF]